dilluns, 27 d’octubre del 2008

xoc de civilitzacions?

Ha estat casualitat, però justament quan encetava el llibre the Afghan, , un thriller sobre terroristes Islamistes de’n Frederick Forsyth, he començat a supervisar una noia Àrab, alumna de màster. De cop m’he trobat amb tot un munt de revelacions sobre el món Islàmic. Al llibre del Forsyth he trobat un passatge que resumeix alguna de les nostres converses. Tradueixo les respostes d’un fictici professor del Koran a les preguntes d’un auditori.


Vostè va dir que està en desacord amb el qualificatiu de fundamentalista en referència a la filosofia dels terroristes, perquè?


Per que es tracta d’un error. La mateixa paraula implica “anar a les bases”. Però els que posen bombes als trens i autobusos no estan anant a les bases de l’Islam. Estan reescrivint el seu propi guió, i després argumenten retroactivament, intentant trobar passatges que justifiquin la seva guerra.
Hi ha fonamentalistes a totes les religions. Monjos cristianes en ordres de clausura, fent vot de pobresa, castedat i obediència, aquests són fonamentalistes. Els Ascetes existeixen a totes les religions, però no clamen indiscriminadament per l’assassinat d’homes, dones i nens. Aquesta és la frase clau. Jutgi a totes les religions i les sectes dins aquestes religions segons aquesta frase i veurà que voler tornar a l’ensenyament de les bases no és terrorisme. Per cap religió, incloent-hi l’Islam, ensenyar les bases no vol dir assassinats massius.

Llavors, com anomenaria als terroristes actuals? Jihadistes?


Fins i tot Jihad és una paraula equivocada. Per suposat que la jihad existeix, però té regles. Pot tractar-se d’una lluita personal interior per esdevenir un millor musulmà, però en aquest cas és totalment no agressiva. O pot tractar-se de la veritable guerra santa, lluita armada en defensa de l’Islam. Això és el que els terroristes diuen que fan. Però han decidit esborrar les regles del text.
L’autèntica jihad només pot ser declarada per una autoritat Korànica legítima de provada i acceptada reputació. I Bin Laden i els seus acòlits són notables per la seva manca d’educació. Inclús si occident hagués atacat, ferit, danyat i humiliat l’Islam i així tots els musulmans , hi ha regles i el Koran és absolutament específic amb això. Està prohibit atacar i matar aquells que no t’han ofès ni t'han fet mal. Està prohibit matar dones i nens. Està prohibit agafar hostatges i torturar o matar presoners. Els terroristes d’AQ i els seus seguidors fan aquestes quatre coses diàriament. I no oblidem que han matat més musulmans que no pas cristians o jueus.

...


Tots els terroristes suïcida han dit ser màrtirs. Com ho justifiquen?


Malament. És perfectament factible morir com un màrtir lluitant per l’Islam en una autèntica guerra santa. Però un cop més hi ha regles bastant específiques al Koran. El guerrer no pot morir per la seva pròpia mà ni tan sols quan s’ha presentat voluntari per una missió sense retorn. No ha de saber el lloc ni el moment de la seva mort.
Els suïcides fan exactament això. A més el suïcidi està específicament prohibit. Durant la seva vida, Mahoma va refusar beneir el cos d’un suïcida tot i que havia acabat amb la seva vida per fugir de l’agonia de la malaltia. Aquells que cometen assassinats en massa i suïcidi estan destinats a l’infern, no al paradís. I els falsos predicadors i imams que els avoquen a fer això els acompanyaran en la seva caiguda.






I avui, després d'estar dues setmanes treballant colze a colze amb ella, haver compartit converses i bromes, em pregunto a on cony està el xoc de civilitzacions del que tant s'ha parlat i es parla. Pot ser no existeix cap xoc de civilitzacions, sinó un xoc d'interessos. Igual que una papallona que aleteja aquí pot causar un huracà a l'altra banda del món, l'interès egoista d'una sola persona prou poderosa pot arribar a enfrontar dues cultures tan diferents i alhora tan iguals com les nostres. I llavors volen disfressar l'ambició d'idealisme.

Defensar les idees amb violència porta a inventar excuses per justificar la guerra. I al final només queda la violència i les idees es dilueixen en un mar d’excuses.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

animals fotosintètics

Crec que sóc fotosintètic. Si fos verd n’estaria completament segur, i segurament em dirien Muzzi. Però és que arriba la tardor i els dies s’escurcen i em fot molt, sembla que tot s’acabi abans i que les tardes es facin interminables, i em passo el dia mirant per la finestra si veig clapes de blau al cel. I quan toca el sol al despatx, oooh!, aquella llum creuant el vidre i explotant a la meva cara. Al despatx sóc l’únic que no baixa la persiana, tot i que em molesti el resol, no estic disposat a perdre ni un miserable raig de llum. De vegades em quedo assegut sense fer res, només prenent el sol. Pot ser els companys (companyes ara que hi penso) del despatx em prenen per raro, no els culpo, ho sóc, què collons. Però elles més.

Però de fet no sóc tan estrany, fins i tot hi ha una patologia associada amb la manca de llum, li diuen SAD. Sí, sad but true, com deien els mestres de Metallica. Però el SAD no és per la traducció a l’anglès de trist sinó per Seasonal Affective Disorder, una mena de depressió que es manifesta en certes estacions de l’any, tot i que es pensa que en molts casos pot estar relacionada amb la manca d’hores de llum. Però és només una tonteria emocional?

Sembla que no del tot, que existeixen causes fisiològiques. Al menys un tal Dr David Williams així ho creu. Segons un recent estudi el grau de depressió en 1282 individus correlaciona amb els seus nivells de Vitamina D. A menys vitamina, més aguda és la depressió. I resulta que aquesta vitamina la sintetitzem a la pell gràcies a l’exposició solar, concretament la Vitamina D3 es sintetitza només en presència de radiació UV. De fet, existeix un altre estudi del 1999 en el que s’utilitzen dos sistemes diferents per tractar la SAD, per una banda l’administració de la vitamina i per altra la fototeràpia, un tractament basat en posar-se dins una càmera plena de fluorescents. L’estudi conclou que la vitamina mostra una clara efectivitat, mentre que exposar-se a llum artificial no dóna cap resultat apreciable.

Per tant tot sembla indicar que la manca de llum disminueix els nivells de vitamina D i això pot portar al SAD, també conegut amb un nom tan guapo com winter-time blues. Així que ara que ve l’hivern i que aquí a les 5 de la tarda ja serà negra nit no sé que fer. Podria embutirme de vitamina D o comprar-me un parell de fluorescents. Però el que de veritat em crida l’atenció és posar-me una gavardina, un barret i tocar una melodia trista amb una harmònica, tot entonant un winter-time blues. Oooooh yeah.




el peix que va decidir caminar





Molts tenim assumit que la vida va començar als oceans i d’aquí es va estendre a la terra gràcies a algun proto-peix que va desenvolupar potes, pulmons i altres característiques que el van permetre colonitzar l’ambient terrestre. Però aquestes suposicions no són pas gratuïtes, existeixen fòssils que recolzen aquest supòsit. Un bon exemple d’aquests ancestres el trobem al Tiktaalik Roseae, també conegut com el “fishapod”, un animal mig peix mig tetràpode que va viure fa més de 300 milions d’anys i que fa venir cagalera a tots aquells que neguen la teoria de l'evolució

La història del seu descobriment es remunta al 2004, quan científics de la University of Chicago, Academy of Natural Sciences of Philadelphia i la Harvard University van descobrir les restes fòssils d’aquest ésser a l’Àrtic Canadenc. Fins ara s’han trobat 20 fòssils d’aquesta espècie i encara avui es continuen fent descobriments sobre aquell que va poder representar el salt dels animals de l’aigua cap a la terra.


fòssil del Tiktaalik Roseae

La primera característica que va cridar l‘atenció sobre aquests fòssils van ser les seves extremitats, segurament un dels trets diferencials més evidents entre peixos i tetràpodes terrestres. En el cas del Tiktaalik ens trobem davant un estadi intermig. Les seves aletes pectorals presenten un patró ossi molt similar al dels tetràpodes, de forma que li permetrien mantindre una posició similar a la de les foques, elevant la part davantera del cos, i moure’s per la terra amb certa facilitat com es pot veure a la següent representació.



Per la seva morfologia aquestes extremitats pectorals podrien ser perfectament la transició entre les aletes dels peixos i les potes dels tetràpodes, el que situaria al Tiktaalik com l’animal que va decidir sortir de l’aigua i començar a explorar la terra. Però això no és tot, també cal destacar el seu cap. Com pots veure tenia força aspecte de cocodril, i presenta dues incisions a la part superior que podrien associar-se a unes orelles. Però el jeto d’aquest bitxo no és l’únic aspecte destacable del seu crani, sinó que cal fixar-se en la mobilitat. Al contrari que a la resta de peixos, el fishapod no te connectats el crani amb les espatlles i això li proporciona un coll funcional, el que vol dir que podia moure el cap, com ho fem els tetràpodes avui. A més la seva caixa toràcica és molt similar a la dels primers tetràpodes, el que li permetia respirar amb pulmons.

Sí, pulmons, perquè hi ha una altra diferència entre peixos i el Tiktaalik. Als peixos actuals, els pulmons continuen existint, però no per respirar ja que disposen d’agalles, sinó per controlar la flotació en forma de bufeta natatòria. En el cas del Tiktaalik sembla ser que disposava tant d’agalles com de pulmons funcionals, tot i que encara cal aportar més llum sobre aquest aspecte.

Degut a aquestes característiques es pensa que aquest animal tenia com a hàbitat les aigües de la costa, el que li permetria fer petites incursions a terra. Això representaria una avantatge, donat que podria fugir dels predadors i alhora caçar amb major facilitat. Fins avui, les anàlisis dels fòssils han donat com a resultat dos treballs publicats a Nature. El primer fa èmfasis en les extremitats mentre que al segon s’han centrat en el crani. I qui sap si aquest animal ens reserva més sorpreses, però de moment sembla ser una de les baldes perdudes de l’evolució, per pena de tots aquells creacionistes, que ens permet posar una data al moment que els animals vàrem deixar el mar per fer cap a la terra.

Et deixo un vídeo en el que pots veure l'Àlbum de vacances d'aquest peixet tan simpàtic (em pregunto que tal estaria a la planxa amb all i julivert)



diumenge, 19 d’octubre del 2008

il·luminant neurones


Existeixen vàries imatges que podem associar amb la llum i el cervell. Per exemple la ja clàssica bombeta brillant quan se’ns ocorre una idea genial, com posar la nocilla dins una madalena quan no tenim pa. Però avui et parlaré d’una relació entre llum i cervell molt menys metafòrica, d’un camp de recerca emergent anomenat optogenetics, “opto” per òptica i “genetics” per ... osti, pos ara no m’enrecordo per què. Aquesta nova disciplina està obrint les portes d’una tecnologia que permet fer coses asombroses com controlar el comportament neuronal mitjançant la llum i fer que mosques sense cap es posin a volar quan nosaltres els indiquem que ho facin.

Els primers intents d’estudiar la resposta de cèl•lules neuronals a estímuls mitjançant la llum es van realitzar utilitzant fluorocroms, molècules capaces d’emetre llum en resposta a un flux elèctric. D’aquesta manera posant fluorocroms a dins les neurones es podia veure com aquestes responien a l’activitat elèctrica emetent llum. D’aquí es va passar a l’ús de la proteïna fluorescent GFP (Green Fluorescent Protein, guanyadora de l’últim Nobel), ja que així es podien estudiar les respostes neuronals a certs estímuls d’una forma més específica i acurada.



Però l’autèntic gir en aquest camp el van donar Gero Miesenböck, Boris V. Zemelman i Susana Q. Liman en plantejar-se el problema totalment a l’inrevés. Van preguntar-se si era possible controlar a voluntat una determinada neurona o un petit grup d’aquestes cèl•lules. Imagina que vols estudiar el paper d’un grup de neurones d’un cervell. Una bona forma de fer-ho és activant aquestes neurones i observant quins efectes té aquesta activació sobre l’organisme. Per exemple, activem un grup de neurones del cervell de Zapatero i aquest immediatament diu “Aprovaré el estatuto que salga del parlamento de Catalunya”. Llavors sabries que aquell grup de neurones està relacionat amb mentir vilment.

D’acord, però com activem aquestes neurones específicament? Caldria que aquestes poguessin respondre a un estímul que les demés neurones no puguin captar. I els tres investigadors van trobar la solució en la llum. Si fem aquestes neurones fotosensibles, només aplicant llum al cervell podrem fer que s’activin elles exclusivament. La idea és brillant (oooooh quin acudit) però com ho posem en pràctica?

Ens caldran dues coses fonamentals, per una banda el que ells van anomenar Actuator. Aquest havia de ser una mena de dispositiu que fos fotosensible i pogués transmetre un impuls elèctric a una neurona en concret. Nanotecnologia? Pos No!. No cal, aquests dispositius ja fa temps que existeixen, molt de temps. De fet van ser inventats per la natura quan els primers éssers complexes van desenvolupar els ulls. Es tracta de les rhodopsines, unes proteïnes que es troben a les cèl•lules fotosensibles dels ulls. En contacte amb la llum, les rhodopsines obren porus a la membrana de la cèl•lula, deixant passar ions a través d’ella. Els ions, en tindre càrrega elèctrica, generen els polsos elèctrics que transmeten l’impuls nerviós degut als canvis de potencial que es genera a una banda i l’altra de la membrana de la neurona . Per tant, calia insertar Rhodopsines a les neurones mitjançant enginyeria genètica. El resultat seria una neurona fotosensible que s’activaria en presència de llum.

Tenien el primer component, l’Actuator. El segon era el model que utilitzarien. Quin organisme utilitzar?. La seva idea era posar rodhopsines a unes neurones concretes dins un cervell funcional. Per tant calia que el model fos un ésser amb cervell, però aquest cervell havia de ser el suficientment accessible com per poder il•luminar-lo en la seva totalitat i que la llum arribés a les neurones fotosensibles sense problemes, pel que calia que fos un cervell força simple. Segurament van pensar en certs personatges, però es van decantar per la mosca de la fruita (que difereix dels anteriors personatges en l’aspecte i la grandària). Es tracta d’un organisme molt conegut i estudiat i, a més, fàcil de manipular.



Tenien tot el que feia falta. Només calia definir quines neurones del cervell de la mosca farien fotosensibles. I es van fixar en un grup de funció ja coneguda. Són unes 150000 neurones encarregades de desencadenar una resposta automàtica lligada a la supervivència de la mosca, que la fa fugir en detectar una amenaça. Quan aquest petit grup de neurones s’activa, la mosca fa un salt i surt volant. Van posar les Rhodopsines a l’interior d’aquestes neurones mitjançant enginyeria genètica i van deixar les mosques a les fosques. Seguidament van activar un flash (en realitat era un làser el suficientment potent per poder il·luminar tot el cervell) i Bingo! Les mosques van sortir esperonades arreu. La llum havia activat les neurones fotosensibles i s’havia desencadenat la resposta de fugida ... o no?

El sentit comú va vindre a xafar-los la guitarra. No podia ser que les mosques s’espantessin en veure el flash i fos aquest el motiu de que sortissin volant? Macagun! Tanta feina i enginyeria per trobar-nos com al principi? Doncs res, a grans problemes grans remeis. Per estar segurs de que la reacció de les mosques no es devia a que el flash les espantava van decidir fer un experiment cruel, molt cruel. Aquestes mosques poden viure sense cap durant un dia o dos. Així que els hi van tallar el cap deixant intacte el grup de neurones d’interès allotjat a la medul•la espinal de la mosca (de fet, a la zona de la mosca equivalent a la nostra medul•la espinal).

De nou van provar el flash... i ara sí!. Les mosques continuaven saltant i iniciant el vol. Tot i que els mateixos autors reconeixen que, en no tindre cap, es muntaven uns periples força incoherents i els seus vols acostumaven a acabar amb una sublim i estrepitosa òstia contra alguna paret. Però de fet, per anar sense cap, tampoc està tan malament.

A partir d’aquest punt, l’optogenètica s’ha aplicat a altres organismes com cucs i fins i tot ratolins, en aquests últims usant fibra òptica per il•luminar neurones convertides en fotosensibles gràcies a l’enginyeria genètica. I s’ha pogut estudiar així quines neurones estan lligades a reconeixement d’olors, selecció de parella o control de la son entre altres coses. Es pensa que podrien aplicar-se aquestes tècniques a humans per poder controlar certes malalties cerebrals com ara el Parkinson. El problema aquí es troba en que caldria fer ús de la teràpia gènica per expressar les Rhodopsines en certes neurones, i això actualment és inaplicable. De moment, però, l’optogenètica ha donat una important empemta a l’estudi de l’òrgan més complex, el cervell.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Blog Action Day 2008. la pobresa


1200 milions de persones sobreviuen amb menys de 1 euro al dia. T’ho imagines? És difícil. És com si els habitants de 170 Catalunyes es trobessin en la pobresa més absoluta.

Si el món fos un poble de 100 habitants, 17 serien americans, 15 africans, 11 europeus i 57 asiàtics. No obstant, més de la meitat de la riquesa d’aquest poble es trobaria en mans de 6 persones. Dels 100, només 1 tindria accés a estudis universitaris i només 1 tindria ordinador. En canvi 80 habitants no tindrien una vida digne, 70 no sabrien ni llegir ni escriure i 50 patirien malnutrició (1).

Avui uns quants països es troben en una suposada crisis i assistim a l’espectacle dels milions, on s’utilitzen quantitats ingents dels nostres diners per evitar que els bancs s’enfonsin. Milions d’Euros, lliures o dòlars que semblen aparèixer del no res, els treuen d’aquí, d’allà, de sota les pedres si convé. Davant de fets com aquests, molts ens preguntem on estaven tots aquests diners quan el 50% de la població mundial pateix desnutrició. Ens preguntem perquè aquest nen ha de morir d’inanició davant la mirada impassible d’un voltor quan a la nostra societat l’obesitat infantil creix a ritme d’epidèmia, fins i tot als estrats més baixos. Ens preguntem perquè el món no pot canviar. I preguntant preguntant no ens en adonem que potser les respostes estan a les nostres mans. I potser també la solució.


“La terra ens ofereix el suficient per satisfer les necessitats de tots. Però no l’avaricia de tots.” Mahatma Gandi

(1) Dades de l’informe anual del PNUD (programa de desenvolupament de les nacions unides)


dilluns, 13 d’octubre del 2008

Nòmades fa podi


Doncs sí. Nòmades ha obtingut la tercera posició a les votacions dels premis Cat 2008, en la categoria de Divulgació, amb 15 vots. Tota una gesta quan parlem de competir contra blogs de l'excel·lència del mestre Dan i el seu Centpeus (41 vots) , Nuria Aupí (16 vots) i No em diguis que és un somni (10 vots). Tot i que l'autèntic premi va ser estar nominat i passar a la fase final, tota una sorpresa.

Des d'aquí felicitar als organitzadors dels premis Cat per la genial iniciativa que ens ha permès conèixer un fotimer de companys bloggers. També a tots els guanyadors i participants.

I sobretot donar les gràcies a tots els que van nominar (sobretot a vosaltres) i votar aquest blog (lamento allò de posar-vos la pistola al clatell per aconseguir el vostre vot, no ho tornaré a fer) i a tots els que el seguiu, especialment als que aneu deixant les vostres interessantísimes aportacions.

Apa doncs, que m'ha fet molta il·lusió (digue'm flojo) i moltes gràcies!



dijous, 9 d’octubre del 2008

El naixement d'un oceà






És possible que al nostre planeta hi hagi cabuda per un altre oceà? Tot sembla indicar que la resposta és un sí. De seguir la tendència actual, el que avui es coneix com la falla de l’Àfrica Est, que s’estén des del sud del mar roig en direcció sud, passant a través d’Eritrea, Etiòpia, Kènia, Tanzània i Moçambic, podria esdevenir un nou oceà en el futur.


L’evidència prové de la zona coneguda pels geòlegs com la Depressió D’Afar, situada al nord d’Etiòpia, al vell mig d'una falla. Es tracta d’una de les regions més àrides del planeta, amb temperatures que poden arribar prop dels 50 graus durant el dia i a on no hi plou durant la gran majoria de l’any. Sembla impossible que una de les zones més seques de la terra pugui esdevenir un mar ple de vida, però els diferents anàlisis geològics indiquen que els dos costats de la falla s’estan separant, aprimant la capa superficial de l’escorça terrestre que descansa al mig i causant una depressió que actualment arriba als 100 metres per sota el nivell del mar. De fet, l’únic que evita que les aigües del mar roig es precipitin sobre Afar i colonitzin la falla de l’Àfrica Est són les muntanyes del nord d’Etiòpia, que fan de mur de contenció.


Figura: Al globus pots veure la depressió d'Afar i la falla de l'Àfrica Est.




Entre tant, el que acabarà sent un oceà, actualment és un paradís pels geòlegs . El progressiu aprimament de l'escorça terrestre d'aquella zona l'ha portat a un gruix actual de només 20 kilòmetres, menys de la meitat del seu gruix original. I això permet que els fenòmens que es donen a capes més internes de la terra aflorin amb més facilitat en aquest punt del planeta. Entre les meravelles d'Afar es pot trobar un dels pocs llacs quasi-perennes de lava, que arriba a 1200 ºC, al cor de l’Erta Ale, un dels volcans que formen l’extensa falla de l’Àfrica Est. Llacs d’aigües tòxiques que emanen fums letals per les diferents sals que l’aigua ha dissolt en els seus periples subterranis. O manantials d’aigua vermella i borbollejant letal pels animals que es paren a beure-la. Tot plegat, un espectacle de la terra que només es repeteixen a llocs tan singulars com Yellowstone o Nova Zelanda.





Però a tot això, quan arribarà el moment que les aigües del mar roig envaeixin Afar? Quan podrem ser testimonis del naixement d’aquest oceà? Doncs els geòlegs calculen que deu quedar un sospir, no res, tan sols és qüestió d’un milió d’anys fins que Afar quedi al fons d’un nou oceà i uns deu milions d’anys perquè tota la falla de l’Àfrica Est quedi submergida sota les aigües. Així que si no et sembla malament, podríem anar a fer un cafè mentre el nou oceà es decideix a néixer.


dimarts, 7 d’octubre del 2008

La importància de l'estupidesa en recerca científica

A continuació tradueixo íntegrament l'article publicat al Journal of Cell Science que pots veure a la imatge que encapçala el post. Això no deu ser massa legal perquè per accedir a l'article cal pagar. Així que espero que no em denunciis, valennn?



Fa poc em vaig trobar una vella amiga per primer cop en molts anys. Havíem estat estudiants de Doctorat alhora, els dos estudiant ciències, però en àrees diferents. Més tard ella va deixar el doctorat i va marxar a Harvard a cursar dret i ara és Advocada Senior per una gran organització ambiental. En algun punt, la conversa es va dirigir al perquè havia abandonat el doctorat. Per sorpresa meva, va dir que per que li feia sentir estúpida. I després d’un parell d’anys sentint-se estúpida cada dia, estava llesta per fer una altra cosa. Sempre l’havia considerat una de les persones més brillants que mai havia conegut i la seva carrera professional recolza el meu parer. El que em va dir em va preocupar. Vaig continuar donant-li voltes. En algun moment del dia següent hi vaig caure. La ciència també em fa sentir estúpid. Només que ja m’he acostumat. De fet, m’he acostumat tant que busco activament més oportunitats per sentir-me estúpid. I no sé que faria sense aquest sentiment. Inclús penso que se suposa que ha de ser així. Deixi’m explicar-me.


Gairebé per tots nosaltres, una de les raons que ens van fer agradar la ciència a l’institut o a la universitat és que hi érem bons. Però aquesta no pot ser l’única raó- la fascinació per entendre el món físic i una necessitat emocional de descobrir coses noves ha de ser-hi també. Però la ciència de l’institut i la universitat significa rebre lliçons i cursos, i fer-ho bé en aquests cursos significa fer bé els exàmens. Si saps les respostes, ho fas bé i et sents bé.

Un Doctorat, en el que has de desenvolupar un projecte de recerca, és una cosa totalment diferent. Per mi, va ser una tasca molt difícil. Com podia establir les preguntes que em portessin a descobriments significatius; dissenyar i interpretar un experiment de forma que les conclusions fossin absolutament convincents; preveure les dificultats i trobar vies alternatives, o, en el cas de fracasar, poder solventar els problemes? El meu projecte de Doctorat va ser interdisciplinar i, en ocasions, quan em trobava un problema, recorria als experts de la meva facultat de la disciplina de torn. Recordo el dia que Henry Taube (qui va guanyar un premi Nobel dos anys després) em va dir que no sabia com resoldre un problema amb el que jo em barallava, tot i ser de la seva àrea. Jo estava al meu tercer any i pensava que en Taube sabia 1000 vegades més coses que jo (una estimació a la baixa). Si ell no tenia la resposta, ningú la tenia.

Aquí va ser quan em vaig adonar: ningú la tenia. Per això es tractava d’un problema de recerca. I sent el meu problema, em tocava a mi resoldre-ho. Un cop vaig afrontar aquest fet, vaig poder resoldre’l en un parell de dies. (realment no era res tan difícil, només vaig haver de provar un parell de coses). La lliçó realment crucial va ser que l’abast de tot el que no sabia era enorme; era, des d’un punt de vista pràctic, infinit. Aquesta revelació, enlloc de ser desencoratjadora va resultar alliberadora. Si la nostra ignorància és infinita, la millor forma d’actuar es enfrontar-nos-hi el millor que podem.

M’agradaria suggerir que els nostres programes docents normalment fan un mal servei als estudiants en dos sentits. Primer, no crec que els estudiants estiguin preparats per entendre com de dur és investigar. I com de duríssim és portar a terme una investigació important. És molt més dur que assistir als cursos més exigents. El que fa difícil la recerca és la immersió al desconegut. Bàsicament, no sabem el que estem fent. No podem estar segurs de si la pregunta que estem fent és la correcta o si estem fent l’experiment adient fins que tenim la resposta o el resultat. Ademés, la ciència s’ha fet més dura degut a la competició per accedir a fiançament o a publicar en grans revistes. Però, a banda de tot això, fer recerca és intrínsecament difícil, i canviar les polítiques departamentals, institucionals o nacionals no aconseguirà mitigar la seva dificultat inherent.

Segon, No ensenyem prou bé als nostres estudiants com fer-los productivament estúpids- Això és, si no ens sentim estúpids vol dir que no ho estem intentant, que no investiguem bé. No parlo de “estupidesa relativa”, quan els altres assisteixen a classe, estudien i passen l’examen mentre tu no ho fas. Tampoc parlo de la gent brillant que treballa en àrees que no s’adapten al seu talent. La ciència implica afrontar la nostra “estupidesa absoluta”. Aquesta classe d’estupidesa és un fet existencial, inherent a la nostra voluntat d'endinsarnos al desconegut. Els exàmens preliminars o la defensa de la tesis segueixen la idea correcta quan el comitè d’avaluació apreta a l’estudiant fins que dóna una resposta equivocada o ha de passar i dir allò de “No ho sé”. L’objectiu de l’examen no és veure si l’estudiant respon correctament totes les preguntes bé. Si ho fa, és l’examinador qui suspèn. L’objectiu és identificar les debilitats de l’estudiant, en part per veure sobre quins punts ha de millorar, i per altra banda per veure si fracasa a un nivell el suficientment alt que el faci apte per involucrar-lo a un projecte de recerca.

L’estupidesa productiva significa triar ser ignorant. Afrontar qüestions importants ens posa en la incòmoda posició de ser ignorant. Una de les coses meravelloses de la ciència és que ens permet equivocar-nos, un cop rere l’altre, i sentir-nos perfectament bé sempre i quan aprenem alguna cosa. Sens dubte, això ha de ser difícil pels estudiants acostumats a respondre bé totes les preguntes. Sens dubte, un bon nivell de confiança i resistència emocional ajuden, però crec que l’educació científica hauria de fer més per alleugerir el que és una transició enorme: D’estudiar el que altres han descobert a fer els teus propis descobriments. Quant més còmodes ens sentim sent estúpids, millor ens endinsarem en el desconegut i estarem més preparats per fer grans descobriments.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

15000 anys remenant la cua




Sóc a casa de la mare, escarxofat al sofà després d’un d’aquests dinars que només la mare sap fer. Llavors sento que arriba, les seves petites ungles la delaten repicant al terra mentre ve cap a mi. Tric tric tric tric. Arriba als meus peus i seu mentre em mira fixament. Jo faig veure que no la veig, sé que vol pujar damunt la meva falda i arremolinar-se mentre acarono el seu pelatge, és una relació simbiòtica, ella reb carícies i a mi em relaxa. Però avui estic juganer i vull que s’ho curri. Llavors ella aixeca la poteta i em rasca la cama tres o quatre vegades. Toc Toc Toc, sóc aquí. Somric, però no la miro, tot i que ella sap que ja ho he captat perquè s’aixeca sobre les quatre potes i remena la cua. Quan la miro li veig aquell somriure perpetu que porta escrit al rostre. Què vols? Li pregunto. Ella mou tan fort la cua que fins i tot remena el cul. Llavors dono una palmada a la meva cama. És la senyal. Immediatament salta sobre la meva falda i ve a llepar-me la cara. L’aparto i ens barallem uns moments, ella em vol llepar i jo no vull que em refregui la seva llengua pels morros. A saber que t’has fotut a la boca!. Instants després es troba feta una piloteta sobre les meves cames. Fa un sospir de satisfacció i es disposa a fer el que millor sap fer: deixar-se mimar. I la miro i no deixo de preguntar-me Com és possible que tu, que no ets més gran que un conill, i que ets així de gossa, vinguis d’un llop?.La gossa de la que parlo és com aquest/a.

Que els gossos provenen del llop és un fet prou acceptat i conegut. Però fins a quin punt? Provenen tots els gossos del món de la mateixa manada de llops? O, pel contrari, les diferents races han anat apareixent al llarg de la història, provenint de diferents llops amb característiques diverses d’arreu del planeta?

Per contestar preguntes com aquestes, científics del Royal Institute of Technology de Suecia, el Kunming Institute of Zoology de China i el Swedish Institute for Infectious Disease Control, en el seu treball publicat a Science, van analitzar el DNA mitocondrial de 654 gossos domèstics representatius de la població mundial d’aquests amics incondicionals. I perquè el DNA dels mitocondris? Doncs per que el DNA mitocondrial, que s’hereta exclusivament de la mare, no està exposat a recombinació i per tant pateix menys modificacions que el DNA nuclear, el que fa que no canviï al llarg de moltes generacions, sent una eina adient per traçar els orígens materns dels individus.


D'aquesta manera van trobar que el 95% dels gossos es podien agrupar en només 3 grups molt propers genèticament, suggerint que tots els gossos del món provenen d’un sol pool genètic. És a dir, que per molt diferents que siguin les races totes provenen de, com a molt, 3 ancestres difer
ents molt propers entre si que es podrien considerar les Eves canines.



Així, aquest estudi indica que la diferència entre gossos no ha estat resultat de diferents orígens genètics sinó dels diferents entrecreuaments que els humans els hi hem imposat. És possible però saber a on i quan van aparèixer? Doncs sembla que sí. Al mateix treball s’observa que la variabilitat genètica és major a l’Est Asiàtic. Això indica que fa més temps que volten per aquelles contrades que perla resta del món. Es podria dir, doncs, que els primers gossos venen d'allà. I quant fa que van aparèixer? Doncs pel que sembla ni més ni menys que 15000 anys. Sembla ser que els rollitos de primavera, la polla con almendlas i el Michael Phelps no és l’únic que han encimbellat els Xinesos ( encimbellar: v 1 tr Posar a dalt, al cim, d'un lloc elevat, Ep! És que no sabia com dimonis es deia “encumbrar” en català).

Tot i això, quan parlem d’un origen comú i tan localitzat no deixa de sorprendre’m el fet de que els gossos estiguin tan estesos. Es diu que fa tan de temps que són el millor amic de l’home que van creuar l’estret de Bering amb els primers humans que van colonitzar Amèrica. Però això és només una hipòtesi ... o no? La resposta ens la dóna un Català. En Carles Vilà, de l’Uppsala University a Suècia. A un recent estudi, també publicat a Science juntament amb altres investigadors, van analitzar el DNA mitocondrial de restes d’antics gossos americans. Les conclusions indiquen un origen extra-Americà d’aquests animals.

Així, tenim dos estudis molt recents que apunten cap a la mateixa història. Els gossos, aquests amics incondicionals que avui comparteixen les nostres vides han estat al nostre costat des de sempre, compartint amb nosaltres viatges, penúries, alegries, conquestes, guerra, pau, nomadisme, sedentarisme i, com no, sempre remenant la cua i llepant-nos els morros.

Posts relacionats: De com fa 60000 anys els humans van empendre El viatge més extraordinari de tots els temps

divendres, 3 d’octubre del 2008

desconnexió

Arriba el cap de setmana, moment de relax, festa, retrobament amb les amistats i desconnexió en general. Així que deixo un parell de vídeos per poder desconnectar de la crisi, el metà o les jefas bordes.

El primer és de David Ford, que fa de Juan Palomo, yo me lo guiso yo me lo como, i utilitza com a instrument tot el que se li posa per davant, aconseguint un vídeo força curiós on , en un sol pla-seqüència, es munta una cançoneta força "apanyá". La cançó és Go to Hell



El següent vídeo forma part de la banda sonora de la pel·lícula Alemanya 8 Miles High (títol original
Das Wilde Leben) que recrea la vida de la top model Uschi Obermaier, icona de la revolució del 68 Alemanya, estendard del Sex Drugs and Rock and Roll i groupie que va fer les delicies de mites com Mick Jagger o Keith Richards entre d'altres. La peli no l'he trobat als canals habituals, així que no l'he vist, però la cançó Summer Wine, un clàssic versionat en aquesta ocasió per Ville Valo i Natalia Avelon -protagonista de la pel·lícula-, transporta a l'ambient més glamurós dels 70s, amb un toc de strawberries, cherries i angel's kisses que destil·len algo més que una simple dolçor innocent, no trobes?.



I parlant dels 70s. L'esquerrà amb la millor mà dreta de l'història.


dimecres, 1 d’octubre del 2008

foc al gel (II). El metà, l'amenaça imminent


El metà, un àtom de Carboni i quatre d’hidrogen, té una capacitat com a gas d’efecte hivernacle unes 20 vegades superior al CO2. Algunes estimacions diuen que el metà atrapat sota els mars i oceans de tot el món conté el doble d’energia que totes les fonts de carboni juntes. Per tant no és estrany que el poc que es sap sobre els reservoris mundials d’aquest gas hagi estat dirigit a la seva explotació com a recurs energètic, tot i que avui, ara mateix, el metà representa més una amenaça que no pas una font d’energia.


Envarquem-nos al vaixell britànic de recerca the James Clark Ross, navegant per les aigües que envolten l’arxipèlag d’ Svalbard, a l’oceà Àrtic.



El dia 24 de Setembre d’aquest any, un bombolleig a les aigües va alertar als científics que voltaven per la zona. Les sondes van confirmar la sospita, el que estava sent alliberat des del fons mari' era metà en grans quantitats. Van trobar fins a 250 xemeneies submarines d’aquest gas en una àrea de 30 milles quadrades. Una noticia esfereïdora si tenim en compte el potencial d’efecte hivernacle d’aquest gas. Però d’on prové aquest metà? Caldrà que ens posem l’escafandra i ens submergim a les gèlides aigües.



Si ens enfonsem entre 200 i 400 metres, a prop de la costa, podrem observar sobre les roques del fons unes clapes que, a primer cop d’ull, semblen de gel. Però si n'agafem un troç entre les mans veurem que comença a descompondre’s enmig d’un bombolleig cada cop més pronunciat, ben bé com una pastilla efervescent. Aquestes bombolles són metà que fa molt de temps va quedar atrapat en l’estructura tridimensional que forma l’aigua quan es glaça. A aquest complex metà-gel se’l coneix com a hidrats de metà. De fet, malgrat l’aparença de gel –que en certa manera no deixa de ser-ho- si hi apropem un misto encès, obtindrem una bonica i potent combustió com la que es veu a la imatge que ilustra el post o al vídeo de més avall.

Figura: una molècula de metà continguda dins l'estructura del gel.

Es creu que va ser abans de l'última glaciació quan es van formar els hidrats, quan el metà procedent de la descomposició de la vida submarina i de l’activitat geotèrmica d’algunes xemeneies es va combinar amb l’aigua, fred i la pressió suficient. El resultat va ser quest gel carregat de gas. Els requisits per que es formi, com pots veure, són molts. I és per això que la seva localització és molt definida, es troba a poca profunditat i a prop de les costes (figura 2), precisament allà on hi havia prou matèria orgànica per generar el metà, però també la pressió i el fred necessaris.


Figura 2: La localització dels hidrats de metà és molt discreta, es troba allàon es cumplien tots els requisits necessaris per la seva formació.



Així ens trobem davant un material amb un alt potencial energètic i una localització immillorable per la seva extracció, Com és que les grans empreses energètiques no l’estan explotant encara? A la dècada dels 90s es va començar a contemplar els hidrats de metà com a possibles substituts del petroli com a font energètica. Es van realitzar alguns estudis i de fet es va aconseguir reproduir aquest compost al laboratori utilitzant aigua a la que s’injectà metà dins un dispositiu on es disminuïa la temperatura i s’augmentava la pressió (veure vídeo a continuació). El resultat fou un gel que es resisteix a fondre’s per sobre de 0 graus. Però malgrat aquesta aparent resistència a la temperatura, no deixa de ser un material molt fràgil. És inestable, si el movem dels seus llits submarins es desintegra en pocs minuts. I això és el que ha frenat la seva explotació durant uns deu anys.






I és precisament aquesta inestabilitat el que ara podria fer accelerar el compte enrere cap a un canvi climàtic escandalós. No es sap ben bé perquè, però es creu que degut a l’augment de la temperatura de les aigües, els hidrats de metà de l'hemisferi nord s'estan fonent, i actualment s'estan alliberant quantitats ingents de metà a l’atmosfera que es compten per milions de tones. Els efectes poden ser gens menyspreables, contribuint i impulsant l’efecte hivernacle que coneixem pel CO2. La petita espurna d'esperança resideix al curt temps de vida del metà a l'atmosfera, que farà que els possibles efectes sobre el clima no s'allarguin en el temps, però està clar que un cop tan fort, tot i que sobtat i de curta durada, pot fer molt de mal i tindre conseqüències a llarg termini. Segurament ho veurem en un futur immediat quan comencem a tindre dades dels registres de temperatures d'aquest any i el vinent.

Fonts: Pots trobar la notícia a The Independent o a El Mundo. Però si t’interessa el tema i vols aprofundir et recomano el següent vídeo. És la ponència que la Doctora Miriam Kastner va exposar a la conferència perspectives on Ocean Sciences. És molt recomanable, tot i que força llarga (vora 1 hora) però ens mostra vídeos en els que podrem veure els hidrats de metà, com es descomponen i com s’inflamen, així com les possibles conseqüències de la seva alliberació a l’atmosfera, tot en un Anglès molt clar i fàcil de seguir.







BONUS: Per últim, dedicat a aquells que en algun moment us heu topat amb la novel·la "El quinto día", aquí estan els cucs que s'alimenten del metà dels hidrats i que a l'història es transformen en un autèntic malson: